No pretén ser aquest article un assaig antropològic sobre el rol dels i les menors d’edat al llarg dels segles. Parlem d’educació en la contemporaneïtat i a occident, que per bé o per mal és on vivim qui em llegiu i jo mateix.
Cada cop robem més temps d’infantesa als nostres nens i nenes. I ho fem en primera persona del plural, ja que som els adults qui construïm el seu context, qui determinem les variables del que volen i desitgen. Es podria defensar que tot és producte de l’atrafegada vida que els proletaris i proletàries ens ha tocat viure, que la projectem sobre les criatures i que, al cap i a la fi, és una altra derivada del capitalisme voraç de què formem part. Però la «societat» no és un concepte impersonal i genèric (com s’acostuma a fer servir per a desentendre’s dels afers que requereixen de reflexions complexes); la societat som nosaltres. I aquest «nosaltres» inclou (o hauria d’incloure) la infància com a subjecte de ple dret. Concretant, sobretot trobem dues vies paral·leles per les quals l’adultocentrisme es projecta en els infants, amb més o menys consciència per part nostra: l’equívoca equiparació de maduresa i adultesa i la privació de recursos culturalment infantils.
La primera parteix del concepte usualment erroni amb què definim la maduresa a la infància, ja que prenem el mot en termes absoluts i no relatius. L’associem de forma gairebé exclusiva als hàbits de conducta i rutines funcionals, aquelles que qualsevol ciutadà hauria d’entendre com a bàsiques per al dia a dia d’obligacions individuals i interaccions correctes amb l’entorn i, sobretot, amb la resta de persones. Tothom pot estar d’acord en què la creixent autonomia del nen o nena en aquests mencionats mínims és crucial per al seu bon desenvolupamemt mental i interpersonal (i, per tant, per al seu procés maduratiu). Però limitar la nostra idea de maduresa a aquests fets sol derivar, per similitud i de forma paulatina, a associar les «conductes adultes» a la maduresa en termes absoluts, com si abarquessin la seva totalitat, quan són només una ínfima fracció de tot allò que engloba. Fins i tot pot esdevenir un error, ja que és habitual que es tracti de comportaments purament mimètics o recompensistes, sense cap mínim enteniment o comprensió de per què s’està actuant així.
Davant d’aquest objectiu (induit) del nen o nena per a esdevenir adult, precisament per aquesta manca de maduresa (la qual se li suposa per l’associació errònia d’aquestes conductes adultes imitades) és incapaç de discernir, en nombroses ocasions, entre allò que pertany al món adult i allò que forma part del seu. Per exemple, i parlant sempre des d’un punt de vista vivencial, el nen o nena pensa que ha de deixar de jugar perquè així esdevindrà adult, tindrà l’aprovació del col·lectiu major d’edat i serà «millor», «més complet». Es podrien posar dotzenes d’exemples de fonts detonants d’aquest fenòmen, gairebé totes estretament relacionades amb el consum de publicitat inapropiada i subjacent a què es veu avocat l’infant durant llargs períodes de la seva infància, els judicis de valor de familiars i coneguts i, en general, tots els ímputs que acaben calant en l’imaginari i el subconscient de la criatura. Per tant, el nen o nena acaba associant amb la maduresa la roba, el llenguatge vulgar o ser un usuari actiu a les xarxes socials (entre d’altres), acostumamt a deixar de banda la capacitat reflexiva, la cultura general, l’empatia, les destreses artístiques, la interrelació de conceptes, la gestió de la frustració, l’acceptació de la complexitat, etc. Conductes i habilitats que són fonamentals en el desenvolupament maduratiu d’un individu i, valgui el «misterwonderfulisme», per a esdevenir una bona persona, íntegra i conscient dels intrínculis d’aquella informació que rep.
La segona via adultocentrificadora (ja em perdonareu les paraulotes), aquesta privació de recursos i estímuls associats a les edats primerenques que comentava, es projecta d’una manera més activa des de l’adult cap a l’infant i, per tant, hi tenim més marge de maniobra. Els espectacles infantils (concerts de cançons populars i animació) en general en són un clar exemple, on hom observa com nens i nenes d’entre nou i dotze anys reaccionen de formes absolutament antitètiques: uns ballant, gaudint del que escolten i festejant al màxim, i els altres amb certs aires de superioritat, d’impostació d’adultesa, autoconvencent-se que allò ja no és per a ell o ella. I l’esdeveniment d’aquest fet, també extrapolable a la tria de la roba, les joguines, les expressions verbals i físiques, etc. depèn en la seva pràctica totalitat dels estímuls rebuts per l’infant «ja crescudet», de com hagi anat construint la seva personalitat i autoconcepte. Com mencionava abans, n’hi ha que són inherents a l’entorn i sistema social on creix, però, per molt que actuem per impuls o bagatge cultural, això no ens exhimeix de la responsabilitat que tenim envers els nostres fills i filles o educands. Som els seus referents en allò que veiem i en allò que se’ns passa, que no se’ns oblidi.
A risc de caure en el proselitisme, deixeu de dir als vostres nens i nenes que ja no tenen edat per a jugar a nines, per escoltar i cantar cançonetes infantils, per fer pallassades, per emmarranar-se, per pintar fantasies, per ballar, per disfressar-se. Ans al contrari: uniu-vos-hi, aprofundiu-hi, parleu-ne. Animeu-los a mantenir viva la vessant infantil que ningú hauríem de perdre: les ganes per aprendre, jugar, conèixer, fer el ruc, sorprendre’s o emocionar-se. Negueu explícitament i raonada l’esmolat discurs que els arribi de què hauríen de ser, fer o sentir pel simple fet de tenir l’edat que tenen. Però també poseu en valor la maduresa que mostren quan ataquen un problema amb vocació resolutiva, quan ploren perquè entenen la pena d’un altre, quan perseveren més del que fins aleshores eren capaços de fer, quan trien amb criteri, quan discriminen amb precisió els moments de serenitat dels de disbauxa, quan comprenen la importància de les normes de convivència o en discrepen des de l’ètica. Així és com entendran, tot i que encara no sàpiguen explicar-ho, què vol dir ser madur/a, i quines estreteses guarda el fet de ser-ho amb l’adultesa, així com el desdibuixat (i reflexivament meravellós) llindar entre el significat de «créixer» que ens és donat verticalment i el que entén el «jo» de cadascú, intel·lectualment cultivat i contextual.
Gràcies als nens i nenes que em mostreu dia a dia què vol dir ser-ho, què és realment la maduresa, i quan preciosa és la simbiosi d’ambdós per a la mirada adulta.
Diario de un Guille 
El mes greu d’aquest abocament del nen al mon adult (que, encara que no vulguis aqui parlar-ne, sempre s’ha produït i amb aspectes molt més deplorables…) es que no es tracta d’un apropament al mon adult que en podriem anomenar «positiu» , «profund», «emocional», «humà» .
Aquest mimetisme tendre i esperançador, que potser ens ensenyava a cuidar, a crear pensaments,a crear art i bellesa.
Que un infant jugui a papes i mames , que un nen canti i balli , que escrigui llargues cartes als Reis d’Orient, que raoni de manera preclara sobre els dolents del conte , que escombri la seva casa ,…no, no… això es passat de moda.
Es millor abocar els nens al MON BASURA dels adults…mostrar-los el mes superflu i consumista….i ja sabem tots quin es aquest mon….
Perque aixi quan creixin, morin de DECEPCIÓ.
I el pitjor de tot, ho fem per desidia, per desinterès i abandó.
No tinguem por de parlar de SER BONA PERSONA.
I no ens amaguem mes de res.
Bon article. Que ruli.
Me gustaMe gusta