La guerra és una desgràcia. Molta gent morint sota bombes, míssils, bales. Centenars, milers, milions de morts. I tot per no saber resoldre les coses parlant, com se suposa que els adults les hem d’arreglar; o perquè algú amb molt de poder i molt poca bondat ha decidit que val la pena tenir-ne més, més i més, sense importar les persones que es matin per aconseguir-ho.
Però si preguntem a aquestes persones, les que pateixen la guerra, no sé si ens dirien això. Ens dirien que la guerra és despertar-se amb por i anar-se a dormir amb por. És viure el dia sabent que és probable no arribar a la nit. És viure sabent que pots tornar a casa i que ja no hi sigui, només pols i fum. O anar pel matí a la feina, o a l’escola, sabent que potser mai hi tornes, a casa teva.
Ens dirien que la vida en guerra no és vida. La guerra és passar gana. És quedar-se sense res, o haver de marxar sense res. És veure morir a veïns, a coneguts, a amics, a familiars. És veure morir a la teva filla, al teu fill. És veure morir la mare, el pare. O dir-li adéu i no saber res d’ell, mai més.
La guerra no és només una desgràcia. És el fracàs de la humanitat, de la societat. És el triomf de la violència, de l’egoisme, de la maldat. I qui sempre perd, guanyi el costat que guanyi, són les famílies treballadores, humils, castigades amb pobresa, amb gana i amb mort sense haver fet res per merèixer-ho.
“Fins quan les bombes han de seguir explotant abans de prohibir-les d’una vegada per totes?”, es preguntava el músic Bob Dylan fa 60 anys. No hem après res la humanitat en 2 milions d’anys i mig d’història? Sembla que no quan veiem els milions i milions d’euros que cada any van a parar a construir noves bombes, nous tancs, nous míssils, noves armes. Sembla que no hem après res quan gent que no ha hagut de patir mai en la seva pell la major vergonya que hem creat la humanitat, s’omple les butxaques de diners. I els és igual que aquests diners estiguin tacats de sang.
I encara amb això, encara que sembli que no hem après, encara que sembli que els humans repetim segle rere segle les mateixes barbaritats, no ens rendim. No ens rendim quan parlem per arreglar una discussió. No ens rendim quan recordem als nostres fills i filles que pegar-se per malentesos no només és dolent, sinó que mai arregla res. No ens rendim quan les i els mestres ens enfadem tant quan us baralleu, perquè sabem que aquesta forma de pensar és la que tenen les persones grans que, amb molts diners i molt de poder, fan les guerres. No ens rendim quan eduquem filles, fills i alumnes en la pau, en la tendresa, l’amor, la solidaritat, l’empatia, el diàleg.
Tingueu clar que la persona valenta no és el senyor ric que posa pistoles a les mans d’altres persones i les envia a matar. La persona valenta és la que diu que no. La persona valenta és la que s’esforça per ajudar, per entendre la pena dels altres, la que arregla les coses parlant, la que utilitza tota la seva intel·ligència perquè ningú surti ferit en una discussió. Aquestes són les persones valentes. I els nens i les nenes sou persones molt més valentes que la majoria de les persones grans. Tant de bo, quan creixeu, continueu sent així de valents, així de valentes, i puguem veure, finalment, un món sense més guerres.
Avui, i així mateix en qualsevol altre dia de l’any, des de l’escola condemnem la guerra i totes les idees i accions que duen a ella. I condemnem la guerra a tots els llocs del món: a Ucraïna, a Etiòpia, a Afganistan, a Yemen, a Palestina, a Haití, a Myanmar. Des de l’escola, ens comprometem a educar per la pau, sempre. A canviar el món des dels debats, les classes, el joc i les cançons. I que viviu i creixeu, nens i nenes, entenent que la pau és l’únic camí.
Diario de un Guille 