Aquest diumenge vaig reviure una sensació de directe que no experimentava des que, ja fa uns anys, Los Aurora van deixar-me en shock a l’Apolo. Per qui no els conegui, són possiblement el grup més atípic de flamenc que ocupa el panorama barceloní (i de ben segur nacional), on prescindeixen de guitarra i amb piano, bateria, baix, cante i baile omplen fins vessar el cor i la ment dels afortunats que els contemplem i escoltem. Aquest cop, el sotrac emocional va venir de la mà de La Maria, una jove música d’Oliva (País Valencià) actuant al Tradicionàrius de Gràcia, dins el festival comtal de Barnasants. Bé, és indiferent el que pugui explicar per aquí; per molt que intenti apropar-vos-hi des de la paraula, l’experiència rellevant és la viscuda. Així que, quan pugueu… aneu a sentir-la!
L’escolta prèvia de l’àlbum que presentava, «L’Assumpció», ja m’havia semblat més que interessant. En primer lloc, per la solidesa i esperit conceptual del disc, que fila cançó rere cançó, trencant barreres d’estils però sense perdre una veu que evoca tècnica i ànima com a eix transversal de la proposta. I les trenca de debò, sense buscar el single, el «coreig» del públic; només allò que necessita expressar, de la forma en què li cal fer-ho. Escoltant-lo, em venia al cap «La Rosalia valenciana»; però la comparació indueix a error, ja que La Maria és, des de la subjectivitat que ens regala la música, una sort de «Rosalia valenta». Més endavant explico això.
Els grans plaers del directe són diversos però, per a mi, l’organicitat dels músics tocant en estat de simbiosi n’és un dels grossos, i l’explotació sonora d’allò composat i enregistrat un altre. Ambdós no només van ésser presents durant tot el concert, sinó que els van elevar al nivell idoni per a generar l’èxtasi: la cura del so instrumental, la genuïtat vocal, la producció musical… tot elaborat, lligat i treballat amb la passió d’aquell qui s’estima el que fa. Tot i amb la feinassa de llum, show i performativitat, res treia la música del paper protagonista (una deriva que, tristment, ja hegemonitza gran part dels macroespectacles d’avui dia), ans al contrari: l’abraçaven, li donaven la calor i la plenitud per fer de l’experimentació de la música quelcom sensorial a diferents nivells, sense deixar mai de ser la primera. La Maria no només va defensar l’àlbum en directe: en va fer focs artificials.
I precisament en aquesta explosió de les capacitats que tan humilment encabeix el disc, les referències estilístiques lluïen més que mai: el cant tradicional valencià i la música alternativa de principis de segle. Una mescla improbable, però no impossible, com queda palès en aquest híbrid. Escolto reminiscències de les cançons tradicionals catalanes de què tant he vegut i que tant he gaudit (motius melòdics, cadències, estructures, etc.), que tot i les òbvies diferències amb el folklore valencià, de tant en tant se n’enreden les arrels. No puc experimentar el que suposa per a l’oient autòcton cultivat en la seva cultura musical, però imagino que serà indubtablement més emotiu. També hi escolto la força que atorga el Rock industrial, que impactava al món sencer entre els 90 i els 00, ballant de la mà del goth i els sintetitzadors que recollien els fruits dels 80 i n’explotaven les possibilitats (en aquest cas, per a generar textures ambientals, per altra banda explícitament allunyades de l’orquestra i les BSO). Imagino com la cançó popular valenciana abraça els riffs contundents de The Pretty Reckless i fins i tot Marilyn Manson, i surten a ballar tots plegats, i resulta que sí que es poden entendre, per a sorpresa (dolça) de tots els que hi som presents.
Veig pèls foradant camises a «Mon vetlatori», adrenalina continguda a «Clavells i flors» i homes i dones convertits en nens i nenes a «Arranquen vinyes». I moltes, moltes boques passant del somriure d’ulls brillants a restar bocabadades. Inclosa la meva. A més, per si calgués adornar el virtuosisme vocal de l’artista de la Safor, els seus propis dits ens regalen passatges constants de pandereta, pandero quadrat i «guitalele», mentre la seva expressivitat (encara jove, però orgànica i ja plena d’intenció) m’evoca l’Eva Spence (Rolo Tomassi), reina de la corporalitat escènica. La Maria és promesa ferma de ser més, però sense deixar de ser-ho ja en el present.
Finalment, m’agradaria acabar parlant d’aquest concepte de «Rosalia valenta» que mencionava abans. Quan La Rosalia decideix fer de Celestina entre el flamenc, el trap i el reggaeton, esdevé una icona del mestissatge musical d’avui. Cap dubte en això. Però, amb el temps (independenent de les preferències de qui analitzem per gust tot allò que ens sembla interessant), vaig trobar que les fonts flamenques d’on veu són dins d’un camp molt acotat i triat del gènere, sobretot cançó flamenca, buleries populars i recursos bàsics identidicables; defuig el virtuosisme, les polirrítmies o les harmonies complexes. A l’altra banda, els estils amb què casa aquest «flamenc popular» no són altres que els més mainstream imaginables actualment (i, a risc de rebre, probablement els menys rics musicalment d’aquells que ho han esdevingut), prou monorecursius. Amb aquests ingredients, una rebosant dosi de recursos materials i l’experiència musical, «ho peta» la Rosalia. Un altre dia comencem un debat al respecte i ens apallissem els uns als altres (amb paraules i diàleg, és clar).
La Maria parteix d’un altre principi a l’hora de vestir de música alternativa el cant valencià: fer el que sent. Agafar dos gèneres minoritaris i contextuals, sense afegir «la tornadeta perquè la canti tothom», sense cap bastida capital que la llenci al primer pla, sense renunciar a cap gra de sorra de la seva terra, desfent entre romanços l’espasa de Damocles que la indústria musical i el mercat sosté sobre el cap de tots aquelles i aquelles que pretenen portar el pa a casa fent música. Aquesta valentia també captiva, espero que no només als estudiosos del quart art, sinó també, de forma visceral i sentida, al públic (fidel i potencial).
Com diria la Blanca (Accidente) al «Pulso» de 2016, «Seré yo misma o no seré». Gràcies, Maria, per regalar-nos cor pur.
Diario de un Guille 